El pallasso Jordi

Ahir estava fent danses amb els de P3 i P4 a l'aula d'informàtica (recordeu que no tenim gimnàs) i vaig començar a ballar amb els alumnes. Hi ha una dansa que has d'agenollar-te a terra i moure el cul, als nens els encanta, doncs resulta que estava jo movent el cul de genolls a terra quan van entrar a l'aula dues mestres i en aquell moment em va entrar aquell sentit del ridícul que feia uns minuts havia deixat enrera. Canvia molt fer la teva feina quan estàs davant d'algú adult i amb els més petits és molt més clar. Amb els més petits acostumo a transformar-me: jugar amb ells, tirar-me per terra, fer canvis de veu, fer ganyotes, empaitar-los, malabars i un munt de coses més per motivar la mainada però si hi ha algú a davant em reprimeixo una mica, potser només una mica però estic segur que ho noten.
Per mantenir l'atenció dels nouvinguts de P3 a principi de curs em vaig inventar que tenia una orella que tenia un mecanisme que em feia canviar la veu, cada vegada que em tocava l'orella la veu canviava i els menuts es feien un fart de riure, molts m'imitaven i era molt graciós. Resulta que un dia una nena de P3 estava amb la seva mare a les 5 i li va dir a la mare que jo canviava la veu quan em tocava l'orella, en aquell moment em va fer molta vergonya fer-ho però ho vaig acabar fent; evidentment la nena es va fer un fart de riure i a la mare li va resultar divertit, vés a saber què va pensar per dins...
Suposo que això de la vergonya també ho tenen altres mestres, he parlat moltes vegades amb companys/es d'això i de vegades m'han comentat que els incomode tenir un estudiant de pràctiques dins de l'aula. En aquest cas possiblement deu ser també la incomoditat de veure que algú està pendent de tot el que fas.
Al Joan XXIII de Balenyà (quina escola més fantàstica) vaig introduir l'expressió corporal i era ideal perquè tenen escenari. No va ser fàcil introduir en una colla de futboleros una cosa tan màgica com l'expressió corporal però va valdre la pena. Fèiem petites representacions que començaven amb una petita exhibició del Pallasso Jordi. Veure com riuen una colla de nens i nenes per una cosa que has fet és una satisfacció impressionant.
Admiro els Pallassos sense Fronteres que van a zones en guerra per fer riure a qui pitjor ho passa en els conflictes armats. És una de les ONG que més bé em cau, s'ho mereixen tot.