Formentera febrer 2006

dissabte 25/02/2006
5:25 Sona el despertador
9:01 Lloguem un Polo a l'aeroport d'Eivissa.
9:58 M'acosto a un municipal per preguntar-li una direcció i se'm queda mirant com si m'estiguessin sortint antenes de les orelles i m'estigués convertint en un extraterrestre mutant. No diu res, canvio al castellà i segueix amb la mateixa cara. Li llegeixo la ment: "Si sabe hablar castellano ¿por que coño me habla tan raro?". Desperta i em contesta el que li demano.
11:02 Lloguem un Fiesta al port de La Savina, a Formentera.
11:25 El far de Barbaria ens diu que la Lucía ha estat allí fa un temps però ara no hi és. Mirem al forat de les roques i la cridem, no surt.
11:56 Conduint per un caminet sentim un soroll estrident.
- Què has trepitjat?
- No ho sé! (miro el retrovisor i no veig res). Devia ser una pedra.
11:57 Era un clau i ha rebentat una roda del Fiesta.
12:59 A la Mola hi fa molt vent. Em pregunto què hi feia en Juli Verne a Formentera fa tant de temps.
13:48 Veiem un bar obert, deu ser l'únic, m'acosto a un home que està darrera la barra:
- Hola, som dos, volem dinar.
Torno a veure la cara d'abans. No és car d'emprenyat, ni d'indignació, és simplement una cara de perplexitat .
- Somos dos, ¿para comer?
- Ah, vale, allí hay una mesa libre.
16:01 Les platges estan desertes, són només per a nosaltres. Caminem amunt i avall.
17:32 Veig una dona d'uns 70 anys que està arreglant el jardí de casa seva, li pregunto en català per una direcció concreta. Em contesta parlant el mateix idioma però a la seva manera, per fi algú utilitza naturalment el bell dialecte que ara em sona diví (com diria en Dalí), no em pot ajudar però només de sentir-la ja estic content. Em despedeixo amb un somriure.
18:15 Estic xiulant "Formentera lady" dels King Crimson. M'intento imaginar com devia ser Formentera quan ells van venir a principis dels 70.
20:30 L'últim ferri ens portarà a Eivissa (o Ibiza).
22:05 Arribem a l'hotel i està ple d'avis, van disfressats, ballen i un home-orquestra canta el "Tractor amarillo". Seria bo anar a sopar una mica i si pot ser lluny d'aquí.
22:45 Ens rendim, no hi ha res obert, tenim gana. Hem d'entrar a sopar a un Kentucky Fried Chicken. Almenys fan el Barça. Què passa? On va l'Eto'o? Ja n'hi ha prou de racisme als camps de futbol.
23:56 Bona nit
diumenge 26/02/2006
Ibiza Mix hivern: pluja+vent+tot tancat
dilluns 27/02/2006
Tornem a Barcelona i més tard a casa. 29 missatges a l'Outlook, la majoria spam. Torna la normalitat.

Dijous, botifarra, reflexions, injustícia i ràbia

Avui com és habitual en un dijous llarder hem sortit de l'escola a berenar botifarra blanca i/o truita. Un club privat del poble ens ha cedit amablement les seves instal·lacions esportives , ha estat molt bé perquè la canalla ha estat jugant tota la tarda. Hi havia pista poliesportiva amb bàsquet i futbol-sala o handbol i també un camp de futbol força gran amb herba, pels petits hi havia un parc infantil.
Hem estat jugant a bàsquet amb la canalla i després hem fet un partidet de futbol. Mentre jugava amb ells observava l'entusiasme amb el que practicaven esport. De seguida ho he relacionat amb el seu entorn. Viuen en un poble sense equipaments esportius públics, sense clubs esportius (el club de futbol ha deixat l'activitat recentment en futbol base), sense parcs equipats per fer esport i és clar els nens necessiten fer esport. L'esport és important pel desenvolupament dels infants a nivell físic, social i psicològic. Alguns tenen la sort d'anar a jugar a futbol a clubs dels pobles del voltant però els que tenen menys recursos logístics o econòmics no poden, com a molt volten amb bicicleta pel poble i rodalies. Encara sort que l'AMPA de l'escola programa sortides setmanals a la piscina de la Garriga.
Veient aquest entorn encara és més greu el fet de no tenir unes instal·lacions adequades al centre de nova construcció on treballo. No tenim gimnàs i la pista de bàsquet* la vaig adequar en un lloc inadequat per manca d'espai, la pista de futbol és massa petita per ser homologada per esport escolar. Si haguessin fet una pista poliesportiva més gran ara podríem parlar d'esport base extraescolar i entrar a competir en el consell comarcal amb altres escoles, segur que hi hauria equip de bàsquet i possiblement de futbol-sala, però és clar, quan les coses es fan malament les conseqüències són òbvies, no hi ha esport escolar ni base ni res.
La setmana passadavan visitar l'escola els responsables de la construcció, els que van decidir que no hi hagi gimnàs. Em van dir que en aquests tipus de centres no calia perquè no hi ha prou alumnes (anem camí dels 80), també em van dir que no hi havia espai i un dels dos em va dir que ell és mestre d'educació física. Bé, millor que deixi d'escriure, em podria alterar i no és bo per la salut.
*Les cistelles de bàsquet les van comprar l'AMPA al Decathlon.

Descansi en pau l'Enric Mirabet

Ahir vaig rebre un missatge al llibre de visites de la web que porto que em va deixar de pedra, el missatge és el següent:
AVUI M´HE ASSABENTAT DE LA TERRIBLE NOTICIA DE LA MORT D´UN COMPANY QUE MOLTS DELS QUE VISITEM LES PAGINES DE MESTRES D´EDUCACIÓ FÍSICA CONEIXEM, EL PASSAT DISSABTE DIA 18 DE FEBRER ENS HA DEIXAT L´ENRIC MIRABET, MESTRE D´E.F. AL CEL SIA.
Després de llegir això, que està firmat per en Ramon i no deixa cap e-mail ni forma de contacte, vaig intentar esbrinar què és el que havia passat però no vaig trobar res. No coneixia l'Enric però havia visitat desenes de vegades la seva pàgina web i també hi havia mantingut cert contacte via e-mail, em queia bé perquè sempre s'havia mostrat molt correcte i amable amb els meus dubtes i preguntes. Vaig ficar-me a la seva pàgina per saber a quina escola treballava i després vaig comprovar que l'escola no tenia web i per tant seria més complicat saber què és el que va passar realment. Se'm va passar pel cap que potser va ser un accident de bicicleta ja que sé que n'era un gran aficionat però especular amb aquests temes no és gens agradable i millor callar.
Des d'aquí vull donar el pèsam a la seva família i una forta abraçada als seus amics, companys de feina i alumnes.

Integració lingüística i unes quantes reflexions associades.

Avui m'ha arribat un nen nou a classe, en el que va de curs és el segon de la meva classe i potser el desè pel que fa a l'escola petita on treballo. Ara no explicaré el cas concret d'aquest nen perquè no és ètic ni dir-ne el nom ni explicar coses personals d'altra gent en aquest bloc. Aquest exemple em recorda un cas semblant en una altra escola on vaig treballar fa uns anys. Em va arribar a mig curs un nen nou, d'origen magrebí que venia d'una altra escola catalana. Resulta que el nen parlava un català perfecte de la Plana de Vic i em va sobtar la manera d'utilitzar el verb fotre i cardar que deia sense miraments, em feia gràcia, és clar, però d'entrada cada vegada que deia els verbs en qüestió jo li repetia la frase amb l'equivalent més suau:
- M'ha fotut un pinyu!
- M'ha fet mal, deus voler dir..
- Sí, això

- Li he cardat un xut que el porter ni l'ha vista!
- Deus voler dir que li has clavat un xut que el porter ni l'ha vista.

Tot això em va fer reflexionar sobre la integració lingüística. Es pot considerar integrat lingüísticament un nen quan ja utilitza les paraules grolleres de la llengua del país? És groller dir fotre i cardar en comptes de dir les conjugacions del verb fer? És útil que jo vagi renyant els nens que utilitzen aquest vocabulari quan és el que senten pel carrer i també a la tele i quan jo fora de l'escola en sóc un usuari? Bé, ho deixo a l'aire perquè feu el futut favor d'opinar.

El tema del magrebí que parla català popular em va fer reflexionar també sobre una altra qüestió. Resulta que hi ha un partit que diu que som feixistes perquè eduquem en català en comptes de fer-ho en castellà, un senyor que es diu Mariano diu que a Catalunya es fa com a l'època de Franco però al revés, això és el mateix que dir-nos feixistes. El personatge es queda tan ample i continua el seu camí cap a vés a saber on. Mentrestant el nen magrebí parla català, castellà, la llengua pròpia i sap algunes paraules en anglès.
Un dels objectius generals d'etapa diu que els alumnes en acabar l'educació primària han de dominar el català i el castellà, en l'època de Franco em sona que no era ben bé així. Quan va morir el dictador jo tenia nou mesos i al llibre de família hi posava Jorge en comptes de Jordi, resulta que els meus pares quan van anar a registrar el nom els van dir que estava prohibit en català i havia de ser en castellà per "derecho de conquista". Fa uns pocs anys un senyor que surt a les monedes va dir que "el castellano nunca fué lengua de imposición", a mi que m'ho expliquin, no ho acabo d'entendre.
Aquests són només dos exemples però jo em pregunto: Què els hem fet perquè ens tractin així?

Tu rai...

Amb tota la primària hem anat a visitar una depuradora. Els que sou mestres sabeu que això d'anar d'excursió no és tan bonic com sembla i sobretot amb grups complicats, et passes l'estona controlant que tot vagi bé i que cap nen prengui mal o en faci alguna de grossa.
Recordo en una excursió fa uns anys a les mines de sal de Cardona que un guia d'aquells que et porten amb 4x4 em va dir:
- Tu rai, que avui fas festa!
Jo li vaig contestar:
- Com? jo estic treballant en aquests moments..
- Sí, potser sí, però no fas res.
En aquell moment em vaig quedar al·lucinat i li vaig contestar que preferia estar a classe que vigilant constantment que la canalla no es fes mal, no toqués el que no ha de tocar, estiguessin atents a les explicacions, no molestestin a altra gent, que no tiressin pedres a l'altra gent, que no insultessin a altres escolars des de l'autocar, no tiressin papers per terra, no fessin quedar malament el poble i l'escola, etc...
En el moment que un grup d'alumnes surten de l'espai habitual són capaços de moltes coses i n'he vistes de molt grosses algunes de les quals relacionades amb accidents que podrien haver estat greus. Tinc claríssim que passi el que passi i vagi a l'escola que vagi en un futur, em negaré rotundament a anar al Park Güell amb nens, allà vaig passar un dels pitjors moments com a mestre per un accident que miraculosament va quedar en un ensurt. Si sou mestres i hi voleu anar penseu-vos-ho dues vegades, hi ha pendents molt perillosos i no estan senyalitzats.

Relleus

L'altre dia vaig estar fent un petit circuit d'agilitat a l'hora de psicomotricitat, com que no feia un fred espantós vaig decidir anar a fora en comptes de fer classe al vestíbul de l'escola. Mentre feia grups de la quinzena de nens que tinc pensava com aniria el tema relleus amb nens tan petits, és possible que mai n'haguessin fet abans d'aquella manera. Va ser interessant observar-los després d'organitzar els grups i explicar les tasques a fer. Al principi després de fer el circuit n'hi havia que tornaven a ocupar el primer lloc i tornaven a començar, d'altres es quedaven aturats al mig del circuit i no deixaven passar els altres i d'altres es colaven ja amb una mica d'intenció. Cap al final de la sessió el tema va començar a funcionar i a la sessió següent ja semblava anar força bé. Ja sé que el que he explicat potser no és molt interessant però és curiós mirar les relacions que s'estableixen entre ells quan hi ha un circuit motivant davant i l'obligació de seguir un ordre.

Repapiejant

Una magnífica cançó d'un dels meus grups preferits té una lletra que fa pensar, bé, en té moltes que fan pensar però aquesta és molt aplicable a l'educació. Moltes vegades quan un alumne està "moix", capficat, desconegut, trist, etc... és que a casa passen coses, cada dia passa més sovint ja que els pares d'ara no són com els d'abans, ara no vull obrir un debat perquè no tinc sis o set hores per exposar raons però si us dediqueu a aquest món sabeu de què parlo. Resulta que en reunions amb mestres de vegades quan parlem d'un alumne d'aquestes característiques sovint surt algú que descobreix "la sopa d'all":
- A aquest nano el que li fa falta és una abraçada de tant en tant.
Quanta raó i que fàcil és solucionar-ho, no creieu?

"No et calen crits si el que tu vols és mel"
"Repapiejant". Bamboo Avenue 1992 Umpah-pah

L'enfonsament del "Prestige"(prestigi)

Sempre que surten escoles als anuncis els que ens dediquem a l'ensenyament ja podem tremolar, acostumen a tractar l'escola, els alumnes i els mestres d'una manera molt allunyada de la realitat. Personalment ja trobo poc ètic anunciar productes comercials en una escola encara que sigui de mentida perquè hi ha coses amb les quals no s'hi ha de jugar.
La setmana passada una mestra d'educació infantil del centre em deia indigada que l'anunci d'Actimel deixava malament els mestres. Jo no havia vist l'anunci i per tant no vaig opinar. Ara ja l'he vist i en dues versions diferents. Una veu en off diu una cosa així com: "Surten de qualsevol manera al pati" i aquí és on critiquen i insulten la professió de mestres. Ens tracten d'éssers inhumans que engeguem la canalla al pati vagin com vagin per treuren-se'ls del damunt. A l'anunci es veuen unes imatges de vent i fred i un nen que pateix mentre els mestres deuen estar tranquil·lament fent un cafetó a la sala de profes. Ara he exagerat una mica el tema però subliminalment el que estan dient és això, hi ha un missatge clar en un món, el de la publicitat, on no hi ha res casual.